Tres eixos interrelacionats caracteritzen una de les vessants més rellevants de la filosofia del segle XX:
a) l'anàlisi del llenguatge, tot intentant esbrinar tant els seus límits com la seva lògica;
b) l'actitud neopositivista que enllaça amb la tradició empirista anglesa i que incorpora interès per la lògica, i
c) una gran preocupació pels límits del coneixement científic.

El primer eix, l'anàlisi del llenguatge o filosofia analítica, ha tingut en Wittgenstein el més rellevant protagonista. L'actitud neopositivista s'ha identificat, fonamentalment, amb el Cercle de Viena i la seva ambició per a una filosofia científica. El tercer eix, la preocupació epistemològica, té en Karl Popper la figura més emblemàtica.
Filosofia analítica i neopositivisme els lliga, malgrat ser diferents i rivals, un cert aire de família. Comparteixen una herència similar: la tradició empirista; proposen l'anàlisi del llenguatge com a eina per a resoldre o dissoldre els problemes filosòfics; pertanyen a una àrea geogràfica: Viena i els països anglosaxons. Tots ells articulen l'herència empirista de Hume amb la lògica formal que gràcies a Gottlob FREGE (1848-1925) i Bertrand RUSSELL (1872-1970) acabava d'assolir interessants progressos. La combinació d'ambdues tendències, aparentment antitètiques (empirisme i logicisme), desembocarà en una crítica rigorosa a gran part de les tradicionals qüestions filosòfiques.

Ludwig WITTGENSTEIN (Viena, 1889-1951), estudià enginyeria mecànica a Berlín i enginyeria aeronàutica a Manchester, tot ofegant la seva creixent preocupació per les qüestions filosòfiques. L'any 1911 visita el matemàtic i lògic iniciador de la lògica formal Gottlob Frege, aquest avivà la seva preocupació filosòfica i li recomenà estudiar lògica, a Cambridge, amb Bertrand Russell. Una gran amistat intel.lectual i afectiva uní Russell i Wittgenstein: Wittgenstein fou deixeble de Russell, però també el seu mestre.
S'incorporà com a voluntari a l'exercit austríac durant la Primera Guerra Mundial (1914-1919): la seva teoria del llenguatge com a figuració de la realitat fou intuïda estant al front.
El 1921 publica el Tractatus Logico-Philosophicus amb una introducció de Russell. L'obra esdevindrà un dels més importants llibres de filosofia del segle XX. El mateix Cercle de Viena fou suggerentment estimulat pel llibre: sense oblidar que defensen posicions diferents en aspectes radicals, es pot dir que moltes afirmacions del Cercle recorden afirmacions del Tractatus.
El 1949, després d'importants crisis i autocrítiques, acaba de redactar Investigacions filosòfiques, investigacions que no es publicaran fins després de la seva mort, a l'any 1953. Morí a Cambridge, el 1951.
El Wittgenstein que va escriure el Tractatus se sol anomenar el primer Wittgenstein (W I); el Wittgenstein de les Investigacions filosòfiques, el segon Wittgenstein (W II), un Wittgenstein força diferent del primer i que també ha provocat un gran impacte en la filosofia contemporània. Es pot afirmar que l'actual Filosofia analítica té en el segon Wittgenstein, el de les Investigacions, el més important punt de referència.

Bertrand Russell (1872-1970), nascut a Gales, fou un dels homes més universals, brillants i fecunds del segle XX. Al llarg de la seva dilatada vida, 98 anys, fou matemàtic i lògic, escriptor polifacètic, crític en política, premi Nobel de Literatura i influent filòsof. L'obra que li donà més renom i reconeixement, Principia Mathematica, fou escrita juntament amb Whitehead al llarg dels anys 1910-1913.

Russell rebé una fomació incial de caire idealista essent, durant una època, hegelià. Fou el filòsof anglès George Edward MOORE (1873-1958) que l'allunyà de la concepció idealista i l'apropà a una visió empirista i d'anàlisi filosòfica. Giuseppe PEANO i Gottlob FREGE li mostraren l'imprescindible que és la lògica i la matemàtica per a la filosofia. Frege i Russell defensaren que la matemàtica es redueix a una branca de la lògica: tots els termes fonamentals de la matemàtica poden ser definits mitjançant conceptes lògics.
La més forta influència que Russell rebé fou la del seu deixeble i mestre Ludwig WITTGENSTEIN. Una relació que representà per Russell "una de les aventures intel.lectuals més excitants de la seva vida".

1.1.- L'atomisme lògic

L'atomisme lògic de Russell és una filosofia que sorgeix de la simbiosi entre l'empirisme radical al que arribar un cop superat l'idealisme i les formes de raonament més estrictes de la lògica formal.

«Anomeno atomisme lògic a la meva doctrina perquè els àtoms, als quals vull arribar com a element últim de l'anàlisi, són àtoms lògics i no àtoms físics». La proposició atòmica és aquella que descriu un fet; un fet atòmic és el que converteix en vertadera o falsa una determinada proposició atòmica. "Sòcrates és atenès" és una proposició atòmica i expressa el fet que Sòcrates és un ciutadà d'Atenes. "Sòcrates és atenès i és marit de Xantipa" és una proposició complexa o molecular el valor de veritat de la qual depèn del valor de veritat de les seves proposicions atòmiques.

Entre realitat, per una banda, i llenguatge i lògica, per altra, hi ha una relació isomòrfica. Una identificació de l'estructura de la realitat amb la del llenguatge ideal. Aquesta concepció serà desenvolupada més plenament per Wittgenstein.

1.2.- Resolució de les paradoxes: teoria dels tipus

Peano, Frege i Russell van veure qüestionada la seva investigació sobre la base lògica de les matemàtiques justament quan treballaven la teoria de les classes al sorgir-ne contradiccions. La paradoxa de les classes o paradoxa de Russell, que qüestionava el seu projecte, era anàloga a la del mentider o a la del terme impredicable, i també implicava el concepte d'autoreferència.

Quina és aquesta paradoxa que sorgeix de la teoria de les classes? Hi ha classes que són membres de si mateixes i hi ha classes que no són membres de si mateixa; la classe de tots els homes no és membre de si mateixa: ella no és un home; la classe de tots els conceptes abstractes, si que és membre de si mateixa: ella és un concepte abstracta. Tenim, doncs, dues amplies classes de classes: la classe de les classes que són membres de si mateixes i la classe de les classes que no són membres de si mateixes. Considerem, ara, la classe de les classes que no són membres de si mateixes i preguntem-nos: és membre de si mateixa o no? Si ho és, ha de tenir la propietat definitòria de la seva classe: no ser membre de si mateixa. Si no ho és, ipso facto posseeix la seva pròpia propietat definitòria i és membre de si mateixa.

Les paradoxes s'eviten si conservem una bona higiene lògica, és a dir, si mantenim una jerarquia de les proposicions i tipus lògics. El nivell inferior és el de les proposicions que impliquen individus, individus que constitueixen el primer tipus lògic. Les funcions proposicionals de nivell superior o de segon ordre, són les que s'apliquen al primer ordre lògic. Les de tercer ordre tractarien funcions de segon ordre; i així, successivament ad infinitum.
La teoria dels tipus és una teoria anàloga a la dels metallenguatges i llenguatge objecte, teoria que no és de Rusell sinó del lògic polonès Alfred Tarski.

1.3.- El Russell ètic, social i polític

Després de la publicació dels Principia Mathematica, visqué -en paraules del mateix Russell- un "allunyament de Pitàgores". Problemes d'ordre moral, social i polític esdevingueren el seu nou centre d'interès. No obstant, a la dècada dels 40, sense oblidar els temes socials i polítics, Russell protagonitzà un retorn a la tasca més estrictament filosòfica.

Un dels aspectes d'aquesta vessant de Russell és el seu pacifisme, en fou un més actius defensor del pacifisme en un món en el qual eren poques les persones que s'oposaven a la guerra. Ben aviat el va sorprendre que, homes i dones normals, mostressin una espècie de plaer en l'enardiment bèl.lic. Reconegué que s'havia equivocat a l'acceptar la tesi que les guerres són obra de tirans perversos que arrosseguen a les masses, tot concloent que la majoria d'individus en la nostra cultura estan plens d'impulsos destructius i perversos; només una educació no coercitiva podia inhibir aquests impulsos.
Pacifista coherent, pagà personalment un preu molt alt per les seves idees. Fou processat diverses vegades, anà a la presó, esdevingué impopular i, al 1915, fou expulsat de la seva càtedra de filosofia del Trinity College.
Si bé Russell sempre va considerar injustificable la Primera Guerra Mundial (aquesta guerra, en aquestes circumstàncies no valia el dolor, la misèria i les mentides de les parts bel.ligerants), no considerava pas que la guerra fos sempre injustificable: la derrota dels nazis a la Segona Guerra Mundial era imprescindible si es volia la vida humana seguis essent suportable.

Russell considerava l'educació convencional, amb la seva tendència a retallar els impulsos creatius i a allunyar les ments de la investigació crítica, culpable de la incapacitat de moltes persones per a tenir una actitud sensata i sana davant la vida. Si bé veia imprescindible un cert grau de disciplina, pensava que la coerció no justificada genera malestar i odi que fermentarà en el seu interior. L'educació tradicional, especialment quant a la moralitat sexual, ha introduït prohibicions i pors totalment irracionals juntament amb una manca de sinceritat que han resultat molt perjudicials.

2.1.- El Tractatus

El 1921, WITTGENSTEIN (1889-1951) publica el Tractatus Logico-Philosophicus. El llibre ha incidit profundament en el pensament contemporani; va esdevenir tema de treball de moltes de les reunions del membres del Cercle de Viena. Què tenia d'atractiu aquest llibre de poques pàgines i de difícil lectura? Sobre què versa el Tractatus? Diu a la Introducció:

«El llibre tracta dels problemes filosòfics i mostra -crec- que la manera de plantejar aquests problemes depèn de la mala comprensió de la lògica del nostre llenguatge. Es pot formular tot el sentit del llibre de la següent manera: el que es pot arribar a dir, es pot dir clarament; i d'allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.»

La seva pregunta és, doncs: "Què es pot dir amb sentit i què no?" Què és el que fa que una proposició tingui sentit i una altra no? Per quina raó "Sòcrates és atenenc" té sentit, i "Sòcrates és idèntic" no té sentit? Suggereix que si s'hagués comprès la lògica del nostre llenguatge les problemàtiques qüestions filosòfiques no s'haurien plantejat.
Quan els físics parlen del món, els psicòlegs de la ment, els polítics de la moral, o els creients de Déu, el filòsof no ha pas d'aportar més afirmacions al costat d'aquestes, sinó que ha d'ajudar a clarificar les afirmacions dels altres: ha de posar de relleu quin tipus de proposicions són (si descriptives o avaluatives, per exemple), i n'ha d'examinar les semblances i diferències. Així, doncs, el filòsof, no ha d'opinar, sinó que ha d'analitzar l'estructura de les afirmacions que han fet els altres. Wittgenstein, en el Tractatus, defensa, conseqüentment, que la investigació del filòsof és lògica, és a priori.

2.2.- Teoria de la representació

Wittgenstein pensa que "allò que fa possible que una proposició tingui sentit és la seva capacitat de descriure fets possibles, la seva capacitat de representar, de reproduir situacions". Les proposicions, doncs, són com imatges de la realitat. És clar que això només ho poden fer perquè comparteixen una mateixa estructura lògica amb la realitat.
Es diu que aquesta teoria -teoria de la representació o de la figuració- se li va ocórrer a Wittgenstein estant al front (1914) formant part de l'exèrcit austríac; llegí una revista que explicava com en un jutjat de París s'havia reconstruït, amb ninots i joguines, un accident de tràfic. Pensà que per realitzar aquest 'quadre' de l'accident, calien: a) objectes com ninots i joguines, b) una certa configuració de la situació, i c) una convenció compresa i acceptada per tots segons la qual allò representava l'accident.

D'aquesta manera, el llenguatge és un quadre de la realitat; i l'estructura o forma lògica del quadre és idèntica a l'estructura de la cosa pintada. Hi ha, doncs, una correspondència biunívoca entre els elements de la proposició i la situació descrita. Les proposicions són com fletxes [3.144], és a dir, tenen sentit, orientació, direcció (perquè parlen de fets possibles). I amb això ja n'hi ha prou; que la fletxa faci diana o no, és sols qüestió d'habilitat o de casualitat.
La teoria de la representació relaciona món i llenguatge: a una teoria de la realitat (ontologia) hi correspon una teoria del llenguatge que afirma que aquest és una imatge o figuració projectiva de la realitat.

2.3.- Tres tipus de proposicions

Wittgenstein parla de tres tipus de proposicions:

a) Proposicions amb sentit: les que descriuen situacions possibles; es refereixen al món i, per tant, tenen orientació.

b) Proposicions buides de sentit: són les de la lògica que, sense descriure fets, sempre són absolutament veritables o falses; no diuen res del món i, per tant, no tenen orientació.

c) Proposicions insensates: les de la metafísica, l'estètica, l'ètica o la teologia, que no es refereixen a fets possibles, sinó a valors, essències, ideals, al sentit del món, etc.; és a dir, volen parlar de realitats que es troben més enllà de qualsevol fet imaginable i que són, per tant, indescriptibles, inexpressables amb el llenguatge.

Les proposicions insensates són pseudo-proposicions, com si fossin trets disparats a babalà amb munició falsa, sense saber on s'apunta ni on va a parar el tret. Ara bé, Wittgenstein no nega pas aquelles realitats. Al contrari, afirma que l'inexpressable existeix. És a dir, ell no nega realitats, sinó que limita les possibilitats del llenguatge per a expressar certes realitats, que només poden ser experimentades, viscudes, sentides.

2.4.- El que es pot dir - El que es mostra

Dir quelcom equival a descriure quelcom: això ho fan les ciències naturals. Les seves proposicions tenen sentit. Què passa amb les proposicions de la lògica, de la matemàtica, de l'estètica, de la metafísica, etc.? Aquestes proposicions no diuen res; són buides de sentit o insensates; són intents de passar els límits del llenguatge i, per tant, del món. Tracten qüestions molt importants, les més importants i vitals, però inexpressables. Estan més enllà de qualsevol descripció: les lògiques són buides de sentit, les metafísiques insensates o no-significatives.
Quan parlem de la realitat amb proposicions plenes de sentit mostrem la forma lògica de la proposició, no la diem. Les proposicions que parlen de lògica són buides de sentit, ara bé, la forma lògica es mostra en les proposicions que parlen del món.

4.121.- La proposició no pot exposar la forma lògica; aquesta es reflecteix en la proposició.
Allò que es reflecteix en el llenguatge, aquest no ho pot exposar.
Allò que "s'expressa" en el llenguatge, "nosaltres" no ho podem expressar a través d'ell.
La proposició "mostra" la forma lògica de la realitat.
La manifesta.
4.1212.- El que "pot ser mostrat, no "pot" ser dit.

Les proposicions de la filosofia (metafísica, estètica, ètica, ...) ni són empíriques (amb sentit), ni lògiques (buides de sentit), són intents de dir el que no es pot dir, intents de transcendir el món, intents d'expressar l'inexpressable. L'inexpressable, el més elevat s'ha de manifestar en allò que és expressable en el llenguatge. Davant del més radical, no es pot dir res; només el silenci i el que es mostra.

6.52.- Tenim la sensació que fins i tot quan "totes les possibles" preguntes científiques s'han contestat, encara no s'han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta.
6.521.- Es nota la solució del problema de la vida en l'esvaniment d'aquest problema.
(No deu ser aquest el motiu pel qual homes als quals se'ls aclarí el sentit de la vida després de llargs dubtes, no pogueren dir després en què consistia aquest sentit?)
6.522.- L'inexpressable, tanmateix, existeix. Es "mostra", és allò místic.

Lògica i ètica són transcendentals: condicions de possibilitat d'allò que pot ser dit. Lògica: es mostra en la forma lògica de les proposicions fàctiques. Ètica: en el necessari sentiment de valoració amb el que vivim els fets.

2.5.- Funció de la filosofia

La filosofia no ofereix figures o representacions de la realitat, això només ho fa la ciència natural. No ens dóna veritats? Quina és la seva finalitat?

4.112.- La finalitat de la filosofia és la clarificació lògica dels pensaments.
La filosofia no és cap doctrina, sinó una activitat.
Una obra filosòfica consta essencialment de dilucidacions.
El resultat de la filosofia no són "proposicions filosòfiques", sinó l'aclariments de les proposicions.
La filosofia ha de clarificar i ha de delimitar rigurosament els pensaments que, si no, són, per dir-ho així, tèrbols i borrosos.
5.6.- "Els límits del meu llenguatge" signifiquen els límits del meu món.

La funció de la filosofia és negativa. Demostra a qui vol dir quelcom metafísic que les seves proposicions són insensates.
Però hi ha també una dimensió positiva, la mateixa actitud personal de Wittgenstein davant la filosofia, davant del que 'pot mostrar-se', era positiva. Reconeix i respecte la inclinació humana de sortir del límits del llenguatge; critica que el seu resultat vulgui presentar-se com a ciència. Escrigué:

«Tot el meu propòsit, i segons crec, el propòsit de tot home que intenta escriure o parlar d'ètica o de religió, és traspassar els límits del llenguatge. Però aquesta inclinació a trencar les reixes de la nostra gàbia no té cap possibilitat de ser satisfeta. L'ètica, en tant que dimana del desig de dir quelcom sobre el significat últim de la vida, el fi absolut, no pot ser ciència. Però és un document d'unes tendències de la ment humana que no puc sinó respectar profundament i que mai no ridiculitzaré.»

Les proposicions del Tractatus, llibre de lògica, són també proposicions buides de sentit? Sí; serien, en certa manera, com un cartell que prohibís posar cartells.

6.54.- Les meves proposicions son il.luminadores quan aquell que m'entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles -pujant-hi-, s'ha enfilat més amunt d'elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l'escala després d'haer-s'hi enfilat.)
Ha de superar aquestes proposicions, llavors veurà el món correctament.
7.- D'allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.

Wittgenstein, acabada la redacció i publicació del Tractatus, molt conseqüentment, abandonà la filosofia i guardà silenci.

La Viena del Cercle és la Viena dels anys 20 i de la meitat dels anys 30. Un grup de filòsofs, matemàtics i físics inicien contactes que es converteixen en reunions formals i periòdiques sota la direcció de Moritz SCHLICK (1882-1936). Destaquen en el grup: Rudolf CARNAP (1891-1970), Otto NEURATH (1882-1945), Friedrich WAISMANN (1896- 1959), Hans HAHN (1890-1935), ...

A l'any 1929 publicaren un Manifest advocant per una filosofia científica tot considerant com a precursors seus en aquest intent a Hume, Mach, Einstein, Russell i Wittgenstein.
A l'any 1938, a causa de la persecució hitleriana, hagueren d'exiliar-se i foren acollits a Chicago. A Chicago, Carnap inicià una ambiciosa Internactional Encyclopedia of Unified Science. Amb la mort de Neurath i acabada la Segona Guerra Mundial, el Cercle es dissolgué com a corporació, els seus components, no obstant, generaren una gran i dispersa activitat posterior.

Malgrat Wittgenstein no fou mai membre del Cercle de Viena ni tampoc positivista, el Tractatus fou considerat per molts com la Bíblia dels neopositivistes. Aquests adoptaren la crítica de Wittgenstein a les proposicions o enunciats metafísics basada en la frontera entre el que es pot dir i el que no es pot dir, però no acceptaren la seva postura mística respecte a l'inexpressable. Per Wittgenstein, el que no es podia dir (ètica i religió) era, justament, el més valuós i apassionadament vital; pels neopositivistes, tot el que és important, és a dir, tot el que és científic, sí que pot ser dit.

3.1.- Una visió científica del món

La primera exposició formal de les doctrines del Cercle de Viena es troba en el seu Manifest programàtic de 1929 titulat La concepció científica del món, firmat per Carnap, Neurath i Hahn. La visió científica del món postula que més enllà de l'experiència no hi ha camí que permeti obtenir coneixements. La concepció científica del món ve caracteritzada per una nova orientació i un nou mètode:

a) Una orientació empirista i positivista. L'únic coneixement científic possible és l'experimental, que descansa sobre dades immediates de l'experiència.

b) Un nou mètode: l'anàlisi lògica. Com que les ciències usen conceptes teòrics, que no es poden sotmetre a una prova experimental directa, s'ha de mostrar que es poden reduir a experiències immediates. Per això, cal una progressiva anàlisi lògica dels enunciats més complexos i menys experimentals fins arribar als més simples, atòmics o protocol·laris, que són els que expressen les dades immediates de l'experiència.

A partir d'aquests dos trets bàsics s'entén per què el neopositivisme del Cercle és anomenat també positivisme (o empirisme) lògic.

3.2.- El principi de verificació

Una de les qüestions més polèmiques del Cercle és el "principi de verificació" (o verificabilitat). Diu: "El significat d'una proposició consisteix en el mètode de la seva verificació". Cal dir, d'entrada, que és un criteri de significat: dóna una pauta per a saber quines proposicions són significatives i quines no. La significació d'una afirmació ve determina per la forma com pot ser comprovada, i la seva comprovació consisteix en ser contrastada per l'observació empírica. Només és possible la comprovació de la veritat o falsedat d'un enunciat contrastant-lo amb els fets.

3.3.- Només enunciats empírics o lògics (tautològics)

L'anàlisi lògica marcarà la diferència entre els enunciats empírics o científics i els metafísics: els científics es mostraran plens de sentit; els metafísics, sense sentit. Es conclourà que molts suposats problemes filosòfics són falsos problemes. Aquesta anàlisi possibilitarà, també, la construcció d'un llenguatge unificat comú a totes les ciències; aquest llenguatge exigeix un sistema formal precís i unívoc.

La metafísica —interpretada com un intent de trobar el sentit del món, de descobrir la realitat com un tot, etc.— és condemnada no per ser especulativa o falsa sinó absurda. L'absurditat es troba en la pretensió de presentar coneixements sobre quelcom que està per damunt de l'experiència.

I les tautologies o judicis de la lògica i la matemàtica? Els judicis "a priori" de la lògica i de la matemàtica són enunciats tautològics que s'ha d'acceptar no per l'aplicació del principi de verificació (no necessiten cap verificació o contrastració amb els fets) sinó per la seva mateixa estructura lògica.

D'aquesta manera, les proposicions o enunciats que no siguin o bé empírics o bé lògics, seran no-significatius. Per exemple els judicis de valor de l'ètica o l'estètica, els metafísics, els teològics, etc. L'opinió predominant del Cercle era que els judicis de valor són emotius, no descriptius d'alguna cosa; expressen el sentiment del que parla o defineixen una actitud, conseqüentment, no poden ser ni vertaders ni falsos.

3.4.- Funció de la filosofia

La filosofia ha de ser un instrument clarificador de les proposicions. El filòsof ha d'analitzar els conceptes que figuren en l'ús del llenguatge diari i del llenguatge científic. La filosofia autèntica ha de ser filosofia del llenguatge i de la ciència. Aquesta seria la seva tasca positiva, la seva tasca negativa seria la de policia intel.lectual: tenir cura que ningú recaigui en la metafísica.